En els seus inicis, Icart ja era un geni en el domini del dibuix i la tècnica compositiva; a més, tenia un sisè sentit per al color, però destacava per la seva execució discreta, caracteritzada per unes pinzellades intenses que denotaven certa influència dels mestres postimpressionistes catalans. No obstant, s'anava allunyant del concepte formal i pur —de vegades enganyós— per inclinar-se cap a composicions aparentment abstractes. En aquest sentit, va configurar un llenguatge personal «únic en la línia del seu temps», la qual cosa va fer impossible que la seva creativitat fos acceptada a Tarragona, on les institucions i el poble encara estaven educats sota paradigmes artístics retratistes que demanaven obres com les del passat.

La tercera etapa, contextualitzada als anys setanta, és «rebel, fossilitzada i turmentada. Formes orogèniques, com roques agitades, amb un ritme convulsiu». Però, en els darrers anys abandona el negre i els contrastos agressius per donar pas a «una línia sinuosa i autònoma, que es desenvolupa en l'espai horitzontalment i d'una manera cada vegada més mecànica, automàtica, instintiva, amb una llibertat absoluta». La llum i el color es tornen cada vegada més cabdals, la seva intensitat els fa florir com si una simfonia de tons pastel embolcallés el marc, acostant l'espectador al misticisme de l'infinit.